El metro
El metro és un espai fascinant. Com en un lloc tan públic es poden arribar a crear bombolles d’intimitat i una mena de micro-cosmos? I és que, és un espai on pot passar de tot, amb les seves conseqüències. On si aixeques la veu o si li fas un petó a la teva parella, tindràs ulls d’espectadors anònims mirant-te. Com quan anem en metro, inconscientment, ens convertim en públic d’allò que ens envolta. Quantes vegades hem escoltat una conversa o observat a uns amics rient, una parella discutint o fent-se petons. Aquest sentiment “d’envair” la intimitat de l’altre, de ser un espectador.
El metro també és un lloc de pas, de trànsit. On no estem gaire estona, on els moments són fugaços, on compartim espai amb persones que segurament no tornarem a veure més i creem una comunitat per uns instants. Un espai que condiciona, on les parades marquen el final de converses que voldríem acabar més tard. Un espai que és cíclic, que no té un final perquè quan acaba torna a començar. Igual que passa amb la història i les vides dels quatre protagonistes. Podríem reprendre l’obra uns anys després perquè no hi ha un final, sinó una evolució en les vides d’aquestes persones.
